La tercera orella

© Narcís Civil

Avui m’ha passat una cosa interessant. Estàvem parlant del meu aparell de freqüència modulada (FM) que temps enrere vaig perdre a Cardedeu; per sort, una persona el va trobar i el va portar a la policia local i el vaig poder recuperar.
És un aparell que sembla un telèfon o una gravadora digital; els fa molta gràcia a la gent quan el veuen.

Avui quan l’estava preparant per fer-lo servir, una persona que m’ha vist fer-ho m’ha dit:
—Què és això?
Ràpidament li he contestat:
—Tu has sentit a parlar mai del tercer ull?
—Sí.
—Doncs, això és la meva tercera orella!
Ara que hi penso, m’ha fet gràcia que em sortís aquest acudit sobre la tercera orella. Ho hauré de reflexionar seriosament; de fet, no és cap disbarat.

El que no he explicat és que sóc usuari d’audiòfons. L’equip d’FM consta de dues parts: una que és el receptor que es col•loca a l’audiòfon i l’altra que és l’emissor que capta i emet els sons. Aquest aparell el faig servir en cursets, xerrades o reunions i també en llocs on hi ha molta gent.

Descans

© Narcís Civil

Parar-se, observar, sentir les diferents sensacions que ens produeix el fet de mirar una imatge.
No cal pensar, senzillament respirar profundament i deixar-se portar.



Aquesta fotografia està feta a la sortida del sol, un dia d’estiu a la platja la Fosca de Palamós.

Mirada

© Narcís Civil

Estava un dissabte al mati descansant en un banc del passeig de Gràcia; feia calor i portava la màquina apunt, veia que passaven moltes bicicletes no m’ho vaig pesar dues vegades.

Miro per el visor i, clic, clic, clic un darrera l’altre i això es el que ha sortit.
M’agrada el moviment, en tinc varies, però avui he triat aquesta, per una raó ben senzilla, no s’identifica el personatge, només hi ha moviment. Al menys aquesta va ser la meva intenció quant la vaig fer.

Colors

© Narcís Civil


Quan era petit em vaig inventar la teoria dels colors, ja sé que no és cap estudi científic, però desprès dels anys encara crec que pot ser possible. A veure si em sabré explicar bé: els colors, els homes els hi em posat nom: diuen aquest color que veus és el vermell, aquest altre el blau i l’altre el groc i em faig la pregunta: tots veiem els colors iguals?
Tots veiem el vermell igual?, el blau igual i el groc igual? Ah! No podria ser que el color que veig x m’han ensenyat que es diu vermell i el color x2 m’han ensenyat que és el blau, tothom té la mateixa percepció igual del color? Potser en tenim una percepció diferent i això fa que ens agradin uns colors me que d’altres .
Potser actualment amb tota la tècnica que tenim ja s’ha comprovat aquest fet i la única cosa que faig es fer volar coloms, però m’ha servit per reflexionar molt de temps i de perquè les persones pensem i actuem diferent davant d’un mateix fet.

Tot l’entorn ens influència, som el que som pel lloc i amb les persones que hem viscut.
Les diferents cultures en la que hem estat educats ens fan ser diferents uns dels altres, però sempre he pensat que a tot arreu el cor de l’home és igual (quan dic el cor em refereixo en l’interior del ser humà).

Exercint la llibertat

© Narcís Civil

Sempre dic, que un mateix fet, quatre persones ho expliquen de quatre maneres diferents, és curiós, i cadascú ho defensa amb molta convicció, llavors un pensa: ostres, a qui tinc d’ escoltar o creure.

Estem envoltats de grups amb diferents punts de vista de la vida i durant els anys han estat de moda uns més que altres.

Com que sóc jo qui escriu i són les meves reflexions em permeto classificar els homes en dos grans grups.

Els que aquesta vida ho és tot “ l’home i la ciència tot ho poden”. El que és important es buscar el coneixement i millorar la ciència o senzillament viure i treure profit a tot el que es pugui (bé potser ho dic d’una manera massa grollera...)

I l’altre grup és el que creu en que a més de nosaltres hi ha quelcom més transcendent. Aquest grup de persones busquen en les religions, en la mística, en el isosterisme, etc... El que en dic buscar la saviesa, que no és pas el coneixement rebut a partir de l’estudi, sinó buscar per diferents camins el transcendent allò que és superior a nosaltres

Als dos grups hi ha persones meravelloses, i penso que el que fa que ho siguin independentment del grup a que pertanyin és la seva llibertat interior, el creure amb el que fan.

Per tant no es pot dir quin es el millor, tots dos ho son en la mesura que ho viuen amb llibertat.

Despertar

“El pensament és l’única possessió segura que tenim. Pensar elabora el que és la nostra essència; fa que ens sentim com a casa o com uns estanys dins el nostre jo”
GEORGE STEINER

© Narcís Civil

L’essència

© Narcís Civil

L’essència de l’home, el transcendent, sempre m’ha preocupat o millor dit m’ha fet reflexionar. Educat en la fe cristiana i amb una vida on hi ha hagut de tot, sempre m’ha agradat la lectura de llibres que puguin aportar llum; dic llum per la dificultat que sovint tinc d’expressar amb un llenguatge entenedor la meva vivència dins la fe.

El pròleg comença així
El fet designat pels occidentals amb la paraula “religió” ha acompanyat l’ésser humà tot al llarg de la seva història i ha pres formes tan nombroses com les cultures mateixes en les quals s’ha expressat....

El fragment que he escollit es el següent:

L’angoixa suscitada per la consciència de l’absurd, a què es troba abocada tota existència conscient, segueix fent-se sentir, sense que ni la ciència ni la tècnica puguin fer-hi res, malgrat que sens dubte permeten una forma de vida molt més còmoda, almenys per alguns sectors de la humanitat. Sovint hom té fins hi tot la impressió de què les noves i constants aportacions
de la tecnologia resulten ser com un soporífer per treure de la consciencia humana el sentiment de buidor indefugible.

Davant d’això, l’ànsia desesperada per superar l’angoixa porta l’ésser humà a crear tot tipus de mites secularitzats que puguin compensar la carença dels antics “mites religiosos”. D’aquesta manera neixen noves formes de “religiositat”; és a dir, nous punts de referència que puguin servir com a fonament de valor, tot donant consistència a una autonomia amenaçada d’inconsistència, o bé elaborant formes “religioses” que pretenen no tant remetre la inconsistència mundana a un fonament de sentit “transcendent”, sinó fer que el subjecte pugui “sentir-se bé” amb ell mateix, tot experimentant la protecció d’astres i de genis ambientals benignes, o integrats en el sí de l’energia còsmica (New Age), formant diversos grups de característiques més o menys sectàries. D’aquesta manera, l’experiència “religiosa” es fusiona amb mecanismes psicològics de benestar, tot ajudant-se àdhuc amb substàncies al•lucinògenes.

Per altre banda apareixen també grups psicòtics que utilitzen el temor davant la realitat desconeguda com un recurs per dominar les ments malaltisses o fàcilment suggestionables. Així mateix, dins les tradicions religioses majoritàries sorgeixen fortes tendències “fonamentalistes” d’un retorn agressiu a les creences tradicionals, totalment contraposades a les aportacions provinents de la racionalitat moderna.

Sigui com sigui, però , la història de la religió coincideix amb la història de l’home.

Això es un fragment del pròleg escrit pel Dr. Joan Martín Velasco del llibre Déu i Déus escrit per Antoni Bentué .

Editorial Claret S.A.U febrer 2006